PARAULA I VIDA (Diumenge, 26/08/2012)
El segon objectiu del Pla Pastoral de la nostra arxidiòcesi
de Barcelona és acollir bé els qui vénen a les nostres parròquies i
especialment els qui vénen a demanar els sagraments de la iniciació. És bo que
ens preguntem quina imatge donem com a Església en aquesta actuació.
Es dóna la circumstància que dos organismes
col·lectius de la nostra Església diocesana, el Consell Presbiteral -integrat
per sacerdots, tant diocesans com religiosos- i el Consell Pastoral Diocesà -on
també hi ha laics, homes i dones-, han dedicat les seves darreres reunions al
tema de l’acolliment pastoral.
A l’inici de tota acció pastoral hi ha quelcom que és molt
important: l’acolliment, que d’alguna manera pot condicionar tot el que es faci
després. L’acollidor ha de mirar les persones amb una mirada d’amor i amb una
actitud com la que indiquen les paraules de Jesús: “No he vingut a condemnar el
món sinó a salvar-lo”. Per això cal descobrir, valorar, agrair i celebrar la
presència i l’obra de Déu en cada persona que és acollida per l’Església.
I això en tots els camps o en tots els temes que portin les
persones a fer-se presents en la seva parròquia. No obstant això, el camp
pastoral que demana una actitud d’acolliment més gran i que presenta més
dificultats per als preveres i catequistes és el de la pastoral sacramental.
Avui ja no és tan accentuada la tensió dels anys postconciliars a casa nostra
entre evangelització i sacramentalització. Hem anat descobrint que en si no ha
d’existir tensió sinó complementarietat entre aquests dos conceptes i les seves
aplicacions.
Tanmateix, encara es fan peticions de celebracions dels
sagraments sense les motivacions de fe i eclesials que caldria. Això en
ocasions és motiu d’insatisfacció per als pastors i els laics –homes i dones-
que en un nombre cada vegada més alt col·laboren en la catequesi i en
l’acolliment dels pares i les mares que volen batejar, confirmar o celebrar la
primera comunió dels seus fills i filles, i també dels que col·laboren en
l’acolliment dels promesos que volen casar-se a l’Església.
Com es va dir en la sessió de treball dels dos consells
diocesans que he citat, és necessari en tots aquests casos accentuar l’actitud
d’acolliment, de diàleg i sobretot d’amor als qui ho demanen, i de fidelitat a
les exigències de la pastoral sacramental. No sempre es pot concedir tot el que
les persones demanen. De vegades, potser caldrà dir no, però cal fer-ho sempre
amb actitud de diàleg, tenint en compte que la veritable acollida comporta una
adaptació mútua, en la qual cada part s’interpel·la per anunciar i fer canviar
la pròpia visió. El llenguatge, en aquests casos, és també molt important.
Una catequista, a la reunió del Consell Pastoral Diocesà, va
dir unes paraules plenes de seny i de bon sentit pastoral: “Moltes de les
persones que volen rebre els sagraments no tenen prou formació religiosa. Però
cal aprofitar aquests moments per evangelitzar, amb un ús acurat del
llenguatge: planer, breu i cordial. Cal que, en sortir, se’n vagin amb ganes de
tornar.”
La incultura religiosa i la gran diversitat de situacions
religioses de les persones que vénen a les nostres parròquies, i també a les
altres obres i institucions de l’Església, demana una acció d’acolliment que
avui es troba davant de situacions noves, que fan que l’acció pastoral
actualment sigui molt complexa. Tanmateix, voldria dir que en la pràctica
pastoral les nostres comunitats cristianes estan donant una imatge d’una
Església que és Mare i Mestra, i que també és cada vegada més acollidora.
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona