PARAULA I VIDA (Diumenge, 23/06/2013)
A Europa hi ha actualment un ampli debat sobre les relacions entre la laïcitat estatal i la llibertat religiosa. Recentment, en ocasió de la commemoració del 1.700 aniversari de l'Edicte de Milà, s'ha replantejat el diàleg sobre el concepte de laïcitat. Aquest concepte no és de cap manera estrany o aliè a la tradició cristiana. Benet XVI ha parlat en diverses circumstàncies de la legitimitat d'una sana laïcitat.
Hi ha un concepte de laïcitat que es basa en la idea de la indiferència, que es defineix com a neutralitat de les institucions de l'Estat en relació a les comunitats religioses de la societat civil. Aquest és un concepte molt estès en la cultura jurídica i política europea, i s'arriba a confondre les categories de llibertat religiosa i de la denominada neutralitat de l'Estat.
Aquesta neutralitat es manifesta com a bastant problemàtica perquè no és aplicable a la societat civil, la precedència de la qual l'Estat ha de respectar, limitant-se a regular-la i no pretenent manejar-la segons els seus desigs. En les nostres societats europees actuals les divisions més profundes són entre la cultura secularista i el fenomen religiós, i no tant entre les diverses religions. Aleshores s'esdevé que l'Estat democràtic, sota la idea de neutralitat, de fet va donant suport a un principi basat en la idea secular i atea, en detriment de la justa llibertat religiosa.
Fàcilment l'Estat neutral assumeix la seva pròpia cultura secularista que, a través de la legislació, es converteix en cultura dominant i acaba exercint un poder negatiu amb relació a altres identitats, i especialment amb les religioses presents en la societat civil, amb una tendència a marginar-les i fins i tot a expulsar-les de l'àmbit públic.
En el fons està en joc el concepte de laïcitat, i també des de l'àmbit laic s'ha plantejat una revisió d'aquesta política a través del concepte de laïcitat positiva; és a dir, es tracta del judici pràctic que fa l'Estat de la funció de les religions en la societat civil de la qual formen part. Això també comporta un repte per a les mateixes confessions religioses i la seva funció real a la societat.
La llibertat religiosa començà amb aquelles lapidàries paraules de Jesús: "Doneu al Cèsar allò que és del Cèsar i a Déu allò que és de Déu"; i continuà amb l'Edicte de Milà fa 1.700 anys. Ara més que mai la llibertat religiosa és la prova de foc més reveladora del grau de civilització de les nostres societats plurals.
La llibertat religiosa apareix avui com l'índex d'un repte molt més gran, el de l'elaboració i la pràctica, a nivell local i universal, de les noves bases antropològiques, socials i cosmològiques de la convivència pròpia de les societats civils d'aquest tercer mil•lenni.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
