Paraula i vida (24/11/2013)
Aquest diumenge, festa de Jesucrist, Rei de l'Univers, acaba l'Any de la Fe que promulgà i inicià Benet XVI el dia 11 d'octubre de 2012, tot recordant l'inici del Concili Vaticà II, i que es clausura amb el papa Francesc. Acaba l'Any de la Fe però continua el compromís de la fe, el compromís de viure com a cristians enmig del món d'avui.
Com a continuació de la carta pastoral titulada Homes i dones de fe, que vaig publicar al començament del curs passat, aquest any he dedicat una nova carta al tema de la fe, però amb una relació especial amb l'Església i amb la comunitat cristiana. Porta com a títol Viure la fe i edificar la comunitat cristiana.
Avui més que mai, per tal de viure la fe, és imprescindible el suport i el clima que pot aportar una veritable comunitat cristiana. I la primera i més gran comunitat cristiana és l'Església. Ella és la mare de la nostra fe.
Què significa creure eclesialment? Creure eclesialment vol dir que el crec és, de fet, un creiem: el jo de la confessió de fe cristiana no és el jo aïllat de la persona, sinó el jo comunitari de l'Església. Quan dic jo crec, això vol dir que supero les fronteres de la meva subjectivitat aïllada i m'integro en el subjecte comú que és l'Església.
L'acte de fe cristiana és sempre un acte que faig en Església i que em situa en la comunió de l'Església. Per això l'acte de fe implica un estar en l'Església, un viure en ella i, en definitiva, un sintonitzar o sentir amb ella.
Hi ha un text molt clar en aquest sentit. És de Benet XVI en la carta en què proposava la celebració de l'Any de la Fe. Diu així: "Creure no és un fet privat. Professar amb la boca indica, al seu torn, que la fe implica un testimoniatge i un compromís públic. El cristià no pot pensar que creure és un fet privat..., la mateixa professió de fe és un acte personal i al mateix temps comunitari. En efecte, el primer subjecte de la fe és l'Església. En la fe de la comunitat cristiana cadascú rep el baptisme, que és el signe eficaç de l'entrada en el poble dels creients per aconseguir la salvació".
L'encíclica del papa Francesc publicada amb motiu de l'Any de la Fe, titulada Lumen fidei -La llum de la fe-, afirma clarament que la vida de fe es dóna en un àmbit comunitari i té un fonament comunitari. Així es pot comprendre la gran importància d'edificar avui i de poder disposar d'unes comunitats cristianes que ho siguin veritablement.
Aquesta visió ens pot ajudar molt a viure més conscientment la nostra fe. Avui predomina, també en l'àmbit de la creença, una visió individualista. Però aquest plantejament ens tanca a la riquesa i fins i tot al consol de la visió més comunitària, en la qual assoleixen el seu veritable sentit la litúrgia i els sagraments, sobretot el baptisme i l'eucaristia.
Una sentència clàssica en teologia diu que lex orandi, lex credendi; és a dir, la llei o la norma de la pregària és la llei o la norma recta de la fe. De fet, vivim així la nostra condició de creients, confessant la fe i pregant amb els germans i les germanes en la comunió de l'Església. A la litúrgia de la missa, hi trobem una pregària bellíssima dirigida al Senyor que diu així: "No mireu els nostres pecats, sinó la fe de l'Església". L'Església es proposa ser una comunitat que acull, dialoga i acompanya els qui confien trobar-hi Jesucrist. No es considera una comunitat de selectes o de perfectes, sinó de pecadors redimits i perdonats per Crist. Per això --com ens diu ben sovint el papa Francesc- ha de ser sempre i abans que tot una comunitat de perdó i de misericòrdia.
+ Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
