L’activitat pública, com ara la política, no pot quedar al marge de les exigències ètiques. Hi ha uns principis propis de la consciència cristiana que inspiren el compromís social i polític dels catòlics en les societats. democràtiques. Davant de la poca autoestimació pel que ha aportat lafe cristiana a la convivència i al bé comú, invitaria a llegir el capítol quart de la primera encíclica del papa Francesc, titulada La llum de la fe. En aquest capítol escriu el Papa: “Quants beneficis no ha aportat la mirada de la fe a la ciutat dels homes per contribuir a la seva vida en comú! Gràcies a la fe, hem descobert la dignitat única de cada persona, que no és pas tan evident en el món antic.” Quan s’enfosqueix aquesta realitat –de la fe cristiana-, “falta el criteri per distingir el que fa preciosa i única la vida de l’home. Aquest perd el seu lloc en l’univers, es perd en la natura, renunciant a la seva responsabilitat moral, o bé pretén ser l’àrbitre absolut, atribuint-se un poder de manipulació sense límits”.
És conegut de tots el relativisme cultural que es manifesta en la defensa del pluralisme ètic, segons el qual no existeix una norma moral arrelada en la mateixa naturalesa de l’ésser humà que hagi d’inspirar tota la concepció de l’home, del bé comú i de l’Estat perquè es promogui el bé de la persona i l’exercici dels seus drets.
És conegut de tots el relativisme cultural que es manifesta en la defensa del pluralisme ètic, segons el qual no existeix una norma moral arrelada en la mateixa naturalesa de l’ésser humà que hagi d’inspirar tota la concepció de l’home, del bé comú i de l’Estat perquè es promogui el bé de la persona i l’exercici dels seus drets.
Davant d’això, no podem oblidar que hi ha uns principis morals objectius i absoluts que es fonamenten en la dignitat, la intangibilitat i la llibertat de la persona humana i en la salvaguarda de les exigències ètiques fonamentals per al bé comú de la societat. Com recorda el Concili Vaticà II, “la norma suprema de la vida humana és la llei divina, eterna, objectiva i universal”. La llei moral natural es fonamenta, en última instància, en Déu; i en primera instància en l’home, com a ésser espiritual, és a dir, intel·ligent, lliure i responsable. D’aquesta manera, fins i tot els qui no admeten Déu però consideren que l’home té un valor absolut i ha de ser tractat sempre com un fi i mai com un mitjà, poden acceptar els valors de la moral natural.
Tots els ciutadans, i especialment els polítics, han de contribuir a la vida social i política segons la concepció de la persona i del bé comú que considerin humanament veritable i justa, utilitzant tots els mitjans lícits que l’ordre jurídic democràtic posa a disposició de tots els membres de la societat. Si dictessin lleis injustes o prenguessin mesures contràries a l’ordre moral, aquestes disposicions no podrien obligar en consciència.
Cap polític, però encara menys un polític cristià, pot deixar-se portar per la idea relativista segons la qual totes les concepcions sobre el bé de l’home són igualment vertaderes i tenen el mateix valor. Això no significa que els polítics catòlics no siguin lliures en la seva activitat política, ja que estan cridats a escollir, entre les opcions compatibles amb la fe i amb la moral, aquelles que millor s’ajustin a les exigències dels drets humans i del bé comú. Això explica també que es pot donar una pluralitat de partits en què puguin militar els catòlics per tal de poder exercir el seu dret i el seu deure de participar en la construcció de la vida civil i democràtica del seu país.
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
