La resurrecció de Jesús és l’esdeveniment central de la història de la salvació. El Calvari no va ser l’últim acte de l’obra del Senyor. La creu i la mort de Jesús van portar a la seva resurrecció. Aquesta sí que fou el coronament de la seva obra.
La resurrecció del Crist és un misteri de la fe i, a la vegada, és un esdeveniment real que ha tingut manifestacions històriques constatades. Els apòstols van ser testimonis oculars del Ressuscitat. Cada Pasqua ressonen les paraules de l’àngel a les dones que seguien Jesús: “Per què busqueu entre els morts aquell que viu? No és aquí: ha ressuscitat.” Pere i Joan anaren al sepulcre el diumenge al matí i el trobaren buit. La descoberta del sepulcre buit pels deixebles va ser el primer pas cap al reconeixement del fet de la resurrecció del Senyor. “El deixeble que Jesús estimava” afirma que quan va entrar al sepulcre buit aquell diumenge i va descobrir les faixes deixades allà “va veure i va creure”, una clara constatació tant del fet històric de la resurrecció de Jesucrist com de la seva significació a la llum de la fe.
Sant Pau parla de la tradició viva de la resurrecció que ell rebé després de la seva conversió a les portes de Damasc. La fe en la resurrecció de Jesús no és una espècie d’apèndix, sinó el cor mateix de la fe cristiana. Així diu: “Si el Crist no hagués ressuscitat, seria sense objecte la nostra predicació; ho seria també la vostra fe.”
El testimoniatge dels apòstols sobre la resurrecció de Jesús és fort. Al principi els va costar de creure en la resurrecció del seu mestre. Tanmateix, el seu escepticisme es va desfer davant l’evidència del Ressuscitat. Jesús, després de la seva resurrecció, amb les seves aparicions va establir amb ells unes relacions directes. Els convida a reconèixer que no és un esperit, però sobretot a constatar que el cos ressuscitat amb què se’ls presenta és el mateix cos que ha estat crucificat, ja que porta encara els senyals de la passió. Finalment, Tomàs, l’incrèdul, fa, després de veure Jesús, la professió de fe més bella que mai hagi sortit de llavis humans: “Senyor meu i Déu meu.”
La resurrecció del Crist marca la història de la humanitat; és principi i font de la nostra futura resurrecció. Com afirma sant Pau, “Crist ha ressuscitat d’entre els morts com a primícia dels qui van morir, perquè així com per Adam tots moren, també tots reviuran en el Crist”. Aquí rau la bona notícia de la Pasqua cristiana.
En virtut del baptisme, tots els cristians estem cridats a ser testimonis del Crist, de la seva mort redemptora i de la seva resurrecció gloriosa. El nucli del nostre testimoniatge de cristians davant del món ha de centrar-se en l’anunci de la resurrecció del Crist. Tota la vida del cristià està cridada a ser una progressiva amistat amb el Crist ressuscitat que viu en la seva Església. Certament, com ens va recordar el Concili Vaticà II en la constitució Gaudium et Spes, com a cristians estem cridats a lluitar contra el mal amb l’ajut de l’Esperit Sant, que és el vivent i que ens anuncia una vida en plenitud en el futur, quan el Crist ressuscitarà els nostres cossos mortals per fer-los semblants al seu. També hem de sofrir la mort física, però “associats al misteri pasqual, configurats a la mort de Crist, anirem a l’encontre de la resurrecció, enfortits per l’esperança”.
En sintonia amb tota l’Església, que viu actualment una nova consciència de la seva missió de ser l’instrument de Crist per donar esperança al món, us desitjo a tots una santa i joiosa Pasqua. Aquest any ho faig amb les mateixes paraules amb què els nostres germans cristians d’Orient se saluden en aquest dia: “Crist ha ressuscitat. Veritablement ha ressuscitat.”
† Lluís Martínez Sistach
Cardenal arquebisbe de Barcelona
